Arriba el bon temps!!! Dies més llargs, piscina, platja...i com no, cada any quan comencem a treure’ns la roba pesada de l’hivern ens en recordem de l’ “operació biquini” per poder lluir un cos bonic i saludable.
Una de les coses que ens sol preocupar més és la terrible cel·lulitis.
Em dic Marta i estic vivint, bé, millor dit estava vivint la millor etapa de la meva vida. Amb 27 anys acabo d'obrir el meu propi negoci com arquitecta, tinc parella des de fa 2 anys i en farà 1 que vam anar a viure junts.
Fa uns mesos a la meva ciutat van organitzar una marató de recollida de sang i com sóc del grup 0- (els que podem donar a tothom, i per tant els més buscats) vaig pensar que hi hauria d’anar. Les agulles em fan una mica de por, i anar-hi sola em feia molt de pal, així que vaig trucar a la meva millor amiga, la Berta, i vaig convèncer-la per anar-hi plegades amb l’excusa de que després faríem una tarda de shopping.
A partir d’aquell dia la meva vida va canviar radicalment.
Es van posar en contacte amb mi des del banc de sang. Com pot ser? Això no em pot estar passant a mi! Segur que s’han equivocat de mostra!
I al cap d’uns dies el resultat de l’analítica que em van fer a l’hospital ho confirmava. Tenia el virus del VIH.
El meu món es va enfonsar. No podia pensar en res més, no podia treballar, no podia deixar de plorar! Sort que just aquella setmana el Carles, el meu xicot, estava fora per feina i no vaig haver de donar explicacions sobre el meu estat. No sabia com verbalitzar-ho. Què li diré?
Després de passar les pitjors 24 hores de la meva vida vaig agafar el mòbil i vaig enviar un Whatsapp a la Berta: “Vine. Et necessito.” En menys d’una hora la tenia plantada davant meu. “Es pot saber que et passa? Quina cara nena! Li ha passat algo al Carles? O és que ho heu deixat? Contesta’m!”. I jo allí, plantada davant la meva millor amiga sense saber com començar a articular una paraula.
Finalment vaig respirar fons hi ho vaig dir per primer cop: “M’han dit que tinc el virus del VIH”.
La Berta es va quedar gelada. Al cap d’uns segons es va apropar a mi i em va abraçar molt fort. No sabria dir quant de temps vam estar així, però va ser el primer moment de pau que vaig tenir des de la notícia.
Vam estar tota la nit parlant. Hi vaig donar totes les voltes possibles. Hauré contagiat al Carles? O potser ell a mi? Ell sempre m’ha assegurat que només ha estat amb mi… I llavors vaig començar a penedir-me de no haver pensat més en mi i la meva salut…
Dels 18 als 23 vaig estar sortint amb un noi, el Joan, el meu primer amor. Al principi sempre fèiem servir condó, però va arribar un punt en que ens feia mandra. Vaig anar al ginecòleg i em vaig començar a prendre les pastilles anticonceptives, així ja no havíem de patir per si em quedava embarassada. La historia amb el Joan, com molts dels primers amors, va tenir de tot, moments molt bonics i alguns que no vull recordar… Al final vam acabar una mica malament i ara ja no tenim contacte.
Em vaig trobar soltera amb 23. Només havia estat amb el Joan i tenia ganes d’experimentar, de conèixer altres nois i de no lligar-me un altre cop. Sortia de festa casi cada cap de setmana. Ens ho passàvem genial! Recordo aquelles nits amb la Berta sense parar de ballar, de beure, de riure…. I com lligàvem!! Jo seguia prenent les pastilles perquè així no em feia tant de mal la regla i la tenia més ben controlada, i de pas, si alguna nit d’aquestes que sortíem lligava i amb la borratxera passàvem del condó, no tenia risc d’embaràs. En el VIH no hi havia pensat mai. Sempre ho havia vist com algo que no anava amb mi. Pensava que només els hi podia passar als homosexuals o a la gent que porta mala vida. Que dolenta és la ignorància. Bé, la ignorància o el no voler acceptar la realitat. Perquè us puc assegurar de primera mà que el risc hi és.
I ara només penso, per què? Per què a mi? Per què no ho havia pensat abans? Per què no havia fet servir sempre el preservatiu?
I és per trobar alguna explicació a totes aquestes preguntes que he decidit escriure la meva història, per fer pensar a altres joves que estiguin actuant com ho vaig fer jo, perquè no repeteixin els meus errors, perquè estimin més la seva salut, perquè coneguin els riscos que creiem inexistents, perquè tinguin la sort de no haver-se de fer mai aquestes preguntes que no em paren de donar voltes i voltes pel cap.
Aquest escrit està basat en testimonis reals que hem recollit en el dia a dia de la nostra activitat professional.
Amb ell pretenem conscienciar del risc de contagi del virus del VIH, i hem cregut que avui, dia mundial del VIH, és un bon moment per publicar-lo.
També recordar-vos que en algunes farmàcies realitzem la prova ràpida de detecció de l’VIH. És una prova que com diu el seu nom es realitza en molt poc temps, uns 30 min, s’obté el resultat al moment i és totalment anònima.
Em dic Marta i estic vivint, bé, millor dit estava vivint la millor etapa de la meva vida. Amb 27 anys acabo d'obrir el meu propi negoci com arquitecta, tinc parella des de fa 2 anys i en farà 1 que vam anar a viure junts.
Fa uns mesos a la meva ciutat van organitzar una marató de recollida de sang i com sóc del grup 0- (els que podem donar a tothom, i per tant els més buscats) vaig pensar que hi hauria d’anar. Les agulles em fan una mica de por, i anar-hi sola em feia molt de pal, així que vaig trucar a la meva millor amiga, la Berta, i vaig convèncer-la per anar-hi plegades amb l’excusa de que després faríem una tarda de shopping.
A partir d’aquell dia la meva vida va canviar radicalment.
Es van posar en contacte amb mi des del banc de sang. Com pot ser? Això no em pot estar passant a mi! Segur que s’han equivocat de mostra!
I al cap d’uns dies el resultat de l’analítica que em van fer a l’hospital ho confirmava. Tenia el virus del VIH.
El meu món es va enfonsar. No podia pensar en res més, no podia treballar, no podia deixar de plorar! Sort que just aquella setmana el Carles, el meu xicot, estava fora per feina i no vaig haver de donar explicacions sobre el meu estat. No sabia com verbalitzar-ho. Què li diré?
Després de passar les pitjors 24 hores de la meva vida vaig agafar el mòbil i vaig enviar un Whatsapp a la Berta: “Vine. Et necessito.” En menys d’una hora la tenia plantada davant meu. “Es pot saber que et passa? Quina cara nena! Li ha passat algo al Carles? O és que ho heu deixat? Contesta’m!”. I jo allí, plantada davant la meva millor amiga sense saber com començar a articular una paraula.
Finalment vaig respirar fons hi ho vaig dir per primer cop: “M’han dit que tinc el virus del VIH”.
La Berta es va quedar gelada. Al cap d’uns segons es va apropar a mi i em va abraçar molt fort. No sabria dir quant de temps vam estar així, però va ser el primer moment de pau que vaig tenir des de la notícia.
Vam estar tota la nit parlant. Hi vaig donar totes les voltes possibles. Hauré contagiat al Carles? O potser ell a mi? Ell sempre m’ha assegurat que només ha estat amb mi… I llavors vaig començar a penedir-me de no haver pensat més en mi i la meva salut…
Dels 18 als 23 vaig estar sortint amb un noi, el Joan, el meu primer amor. Al principi sempre fèiem servir condó, però va arribar un punt en que ens feia mandra. Vaig anar al ginecòleg i em vaig començar a prendre les pastilles anticonceptives, així ja no havíem de patir per si em quedava embarassada. La historia amb el Joan, com molts dels primers amors, va tenir de tot, moments molt bonics i alguns que no vull recordar… Al final vam acabar una mica malament i ara ja no tenim contacte.
Em vaig trobar soltera amb 23. Només havia estat amb el Joan i tenia ganes d’experimentar, de conèixer altres nois i de no lligar-me un altre cop. Sortia de festa casi cada cap de setmana. Ens ho passàvem genial! Recordo aquelles nits amb la Berta sense parar de ballar, de beure, de riure…. I com lligàvem!! Jo seguia prenent les pastilles perquè així no em feia tant de mal la regla i la tenia més ben controlada, i de pas, si alguna nit d’aquestes que sortíem lligava i amb la borratxera passàvem del condó, no tenia risc d’embaràs. En el VIH no hi havia pensat mai. Sempre ho havia vist com algo que no anava amb mi. Pensava que només els hi podia passar als homosexuals o a la gent que porta mala vida. Que dolenta és la ignorància. Bé, la ignorància o el no voler acceptar la realitat. Perquè us puc assegurar de primera mà que el risc hi és.
I ara només penso, per què? Per què a mi? Per què no ho havia pensat abans? Per què no havia fet servir sempre el preservatiu?
I és per trobar alguna explicació a totes aquestes preguntes que he decidit escriure la meva història, per fer pensar a altres joves que estiguin actuant com ho vaig fer jo, perquè no repeteixin els meus errors, perquè estimin més la seva salut, perquè coneguin els riscos que creiem inexistents, perquè tinguin la sort de no haver-se de fer mai aquestes preguntes que no em paren de donar voltes i voltes pel cap.
Aquest escrit està basat en testimonis reals que hem recollit en el dia a dia de la nostra activitat professional.
Amb ell pretenem conscienciar del risc de contagi del virus del VIH, i hem cregut que avui, dia mundial del VIH, és un bon moment per publicar-lo.
També recordar-vos que en algunes farmàcies realitzem la prova ràpida de detecció de l’VIH. És una prova que com diu el seu nom es realitza en molt poc temps, uns 30 min, s’obté el resultat al moment i és totalment anònima.
Em dic Marta i estic vivint, bé, millor dit estava vivint la millor etapa de la meva vida. Amb 27 anys acabo d'obrir el meu propi negoci com arquitecta, tinc parella des de fa 2 anys i en farà 1 que vam anar a viure junts.
El Mol·lusc contagiós és una infecció de la pell causada per un virus. És molt comú en les edats escolars. Aquest mol.lusc s'està convertint en una epidèmia real del nostre temps.
Infecta les cèl.lules de l'epidermis i ocasionalment les de les membranes mucoses, però no és capaç de penetrar més enllà de la pell.
Es propaga de persona a persona per contacte directe, a través de tovalloles i també per les pròpies infeccions en el pacient.
